Escolto veus que no tenen perquè enganyar-me. Les llegeixo atentament i voldria fer cas del que em diuen: no tenen res a guanyar ni res a perdre.
Avui he dit que em costarà molt... no, he dit que no penso que pugui tornar a confiar del tot en algú altre. Dures paraules, m'han dit.
He pensat que no són les paraules més dures que he dit els darrers dies. Però segurament sí les més sentides. Sempre, fins i tot quan he sigut més pendó, he pensat que les persones -homes o dones, tant se val- són bones per natura. Però els sentits i l'experiència em diuen que no. No vull viure malfiant-me de tothom. Ni vull viure la cordialitat de donar per bona la sensibilitat general.
Em fot pensar que no tinc temps de tornar-me a equivocar.
La vida és curta. T'entregues o no ho fas. No fer-ho, ja ho vaig fer. Va ser agradable. Disfrutar moments i evitar compromisos. Era, era quan, tota la vida era pel davant. Quan semblava que el temps s'allargaria per sempre.
Un dia vaig sentir que el temps era caduc. I que s'havia accelerat. No tinc pressa. Però sé que demà no faré el mateix que avui. Vull viure encara intensament. Donar-me ara que encara puc.
Sé que és qüestió de dies, de setmanes. O assumir una nova realitat des d'un nou fracàs. No hi fa res si ha de ser així. El passat és mort i enterrat. Res no m'hi lliga.
Avui també m'han dit que mai no és tard. Em costa de creure. Però potser encara podré posar il·lusió en conèixer Praga.
