diumenge, 14 d’abril de 2013

Diuen que és primavera





Escolto veus que no tenen perquè enganyar-me. Les llegeixo atentament i voldria fer cas del que em diuen: no tenen res a guanyar ni res a perdre.



Avui he dit que em costarà molt... no, he dit que no penso que pugui tornar a confiar del tot en algú altre. Dures paraules, m'han dit.

He pensat que no són les paraules més dures que he dit els darrers dies. Però segurament sí les més sentides. Sempre, fins i tot quan he sigut més pendó, he pensat que les persones -homes o dones, tant se val- són bones per natura. Però els sentits i l'experiència em diuen que no. No vull viure malfiant-me de tothom. Ni vull viure la cordialitat de donar per bona la sensibilitat general.

Em fot pensar que no tinc temps de tornar-me a equivocar.

La vida és curta. T'entregues o no ho fas. No fer-ho, ja ho vaig fer. Va ser agradable. Disfrutar moments i evitar compromisos. Era, era quan, tota la vida era pel davant. Quan semblava que el temps s'allargaria per sempre.

Un dia vaig sentir que el temps era caduc. I que s'havia accelerat. No tinc pressa. Però sé que demà no faré el mateix que avui. Vull viure encara intensament. Donar-me ara que encara puc.

Sé que és qüestió de dies, de setmanes. O assumir una nova realitat des d'un nou fracàs. No hi fa res si ha de ser així. El passat és mort i enterrat. Res no m'hi lliga.

Avui també m'han dit que mai no és tard. Em costa de creure. Però potser encara podré posar il·lusió en conèixer Praga.



4 comentaris:

Albanta ha dit...

Praga t'espera, i segurament també t'espera algú que desitjarà que t'entregues com ho vols fer ara. I no com ho feies abans.
Qui et va dir que parlaves de forma dura segurament pensava que t'estaves negant aquesta possibilitat...
Que no et faci enrere la por a un nou fracàs, si això et nega la possibilitat de tornar a gaudir.
Uhmmmmmmm, Praga!! Tampoc conec Praga, com tants altres llocs que voldria conèixer i que tampoc coneixeré mai.
Una abraçada des del sud

culdolla ha dit...

Per fer vacances de no pensar encara penso massa, Albanta. Abans, i parlo de força abans, potser era més feliç perquè em donava molt, molt... i no esperava que ningú es donés.

Abans, no tant abans, em vaig donar del tot i vaig creure que algú es donava del tot especialment amb mi. Però em va pagar amb la moneda dels meus abans.

Vull pensar que no és cap fracàs. És segurament un error de temps. I un error de no voler veure la realitat... ja saps què passa.

Qui em va dir... sé que m'ho va dir des del carinyo. Hi ha moments durs, de mal pair. Després la vida passa. I ara he recuperat l'anticorda que fa que el rellotge faci cit-cat enlloc de tic-tac.

Una abraçada tb per tu. I caricietes als peus.






el paseante ha dit...

Sempre penso que quan en tingui 58 enyoraré els meus 48 actuals, com ara enyoro els 38 perduts. Així que procuro viure el millor que puc, tot i que molts dies també tingui molta por a fer-me més gran.

Potser ens creuarem un dia per Praga.

culdolla ha dit...

Praga ens esperarà el que calgui...