Si alguna cosa he après, he reprès, he recordat o he recuperat aquestes darreres setmanes és saber que el meu lloc és només l'espai que ocupo. No és ni bo ni dolent. No és optimitzant ni depriment. Puc ser tant superflu com necessari, i això no vol dir res més que segueixo ocupant un espai. Deixaré d'ocupar-lo i no tindrà cap més importància tampoc.
Em mossego el dit. Em repeteixo que els sentiments són els que són. Que les angoixes són circumstancials si no les fem constants. Que la vida, la feina, els nens... es belluguen amb nosaltres quan i com hi som.
Felicitat oriental i felicitat occidental. Entre orient i occident. Entre el nord i el sud. Acceptació, rebuig i ignorància. El que es pot entendre es pot acceptar. El que es pot sentir s'interioritza. El que es viu es pot recordar i oblidar. Vull vestir-me de vida, sentiments i pensaments. No pas per anar mudat. Només per acaronar-los. Per recordar que ocupo un espai.
2 comentaris:
No hi estic gens d'acord. No només ocupes un espai fisic. També tens un racó en la ment de moltes persones. Allí també hi ocupes espai. Ves que no et cobrem un lloguer.
l'espai mental dels altres de vegades el conec i de vegades no; en alguns casos voldria no ocupar-lo però no depèn de mi.
Suposo que en els casos en què voldria, tampoc depèn de mi.
Parlava des de la meva subjectivitat, de com ho percebo. Acceptant que estic de pas, sense que em dolgui. I que el meu sentir és el que visc i el que recordo.
Publica un comentari a l'entrada