El meu cor ha tornat a bategar en la calma. El pou no és presó: m'acompanya. Els menuts, que deixen de ser-ho, entenen més del que podria pensar. Accepten. M'accepten. Els ha neguitejat una papallona de nit que s'ha escolat entre el tic-tac del rellotge que és a la panxa del cocodril. He deixat la seva habitació a les enfosques. Avui sense el llum de l'endoll. Aquest matí, el més menut no es creia que es pogués arrancar l'adhesiu de sobre la gassa sense fer mal. Tranquil -li he dit- el pare va treballar d'ajudant de veterinari. L'adhesiu no ha fet mal en sortir. I en canviar-li la cura, ha vist i ha notat un adhesiu més lleuger. Ha estat content que fos veritat. No puc mentir-los. Els hi he dit. Hi ha moltes coses que no les sé. N'hi ha moltes que no les sé fer. Però de les que sé, refie-vos'en.
Hi sóc encara. Per sort, em necessiten menys. I puc tornar al pou a protegir-me.
2 comentaris:
És important que ens acceptin, ni que de vegades els costi.
Son llestos...
(quin fart de pencar t'has fet en la meva absència... :)
sí que he pencat, Joana, tot i tenir dies de festa; el pencar al blog m'hauria agradat haver-me'l estalviat, però -diuen- més car surt un psiquiatra...
Estic content de veure que has trobat pau i felicitat a la Vall de Ribes, malgrat els burofax; molta sort, bonica i una abraçada ben grossa.
Publica un comentari a l'entrada