nadal el juny

joan manuel serrat. llegar a viejo


Hi ha indignats que no poden manifestar-se; ni ha que no saben que són indignats. No és aquesta la societat que sommiàvem quan jo tenia vint anys... i ja ha plogut.

Ara, tothom es queixa per una crisi que arriba a totes les butxaques. De fet, tothom ens queixem perquè ens toca a nosaltres... i ens queixem de què qui manava no sabés aturar els peus, dels amos que els hi pagaven. Els hi pagaven i els hi paguen el sou. Però els qui manen, han oblidat aquells ideals d'una societat que tindria en compte els més dèbils: els nens, els discapacitats, els pobres, els vells... ai! els vells... que sovint són vells i nens i pobres i discapacitats...

I es troben sols i troben que només fan nosa.

Van viure en una societat que els hi va prometre una pensió... i ara es troben que ni pensió ni fonda de mala mort; que si volen allargar-ho una mica més, serà pagant el preu de la indignitat. Tota una vida "fent bondat" perquè els deixem de costat.

I per acabar-ho d'adobar, oblidem que un dia nosaltres serem ells. Potser tindrem la sort que la crisi ens passi només per la voreta. Potser tindrem sort de no patir cap malaltia discapacitant, o de no patir cap accident traumàtic, o de no haver d'emigrar a buscar menjar pel cos i l'ànima... potser tindrem sort de no veuren's en la misèria.

Però quasi tots envellirem. I quan ens toqui, no tindrem forces ni ganes de reclamar dignitat. Perquè entre tots haurem permès una societat que no tingui en compte els dèbils, els desafortunats, els vells, els individus.

Avui he pensat que per Nadal sempre hi ha bons pensaments i bones intencions per qui es troba una mica més sol que nosaltres. Avui, encara que sigui juny, és tan bon dia com qualsevol altre per seguir pensant que ho podríem fer diferent.