Quan la nit es fa fosca em poso a escriure un email pensant i rellegint les paraules; procuro ser clar, concís, directe i impersonal. Argumento. Vull tancar un tema que fa massa que dura. No vull guerra. Ho explico. Només vull viure i deixar viure; i que em deixin viure.
Quan l'envio, me'n adono que hi he estat quasi dues hores.
Que em responguin al correu per dir que han oblidat posar alguna cosa en una bossa, no és cap resposta als arguments que dono, ni cap acceptació ni cap declaració de guerra. Per no ser, no és tan sols ni garantia que el que vaig escriure hagi estat llegit.
Podria tirar-m'ho a l'esquena. Podria fer com que no passa res. Deixar-ho morir sol.
No tornaré resposta.
Encara més tard, vaig escriure un altre correu sense rellegir ni pensar. Quan l'he llegit avui he pensat que potser no diu el que hagués volgut dir. Només el que sentia. No sé si s'entén. Tampoc no n'he rebut resposta.
Una companya de feina em retreu que tota la setmana no hem esmorzat junts. Que no parlem. Que no hi sóc. No vull mentir. Tampoc no vull parlar. Somric amb tristesa.
Sento els menuts parlant japonès. Acabo el tè i torno amb ells.
2 comentaris:
Fa dies que tinc un correu teu per respondre (ho puc dir perquè et comento un post antic i no crec que ho llegeixi ningú). Saps, és un correu maco, dels que no acostumo a rebre. Abans de dir-te res, vola llegir una estoneta com et van les coses pel que expliques al teu blog.
I comparteixo plenament amb tu aquest paràgraf: "Només vull viure i deixar viure; i que em deixin viure".
Vaig rebre una resposta. Del que havia fet llegint, mesurant i rellegint el que havia escrit. Primer una resposta física; un al·lucinant canvi d'actitud que no em vaig creure però al qual vaig correspondre per tenir la festa en pau. 18 hores després la resposta en email, recuperant el to agressiu, menyspreant, insultant, volent quedar per sobre... espero que ella o qui amb ella va compartir lectura es quedessin també amb aquesta frase que esmentes.
No som majoria els que repassem posts antics i els comentaris que hi ha, però tant com per pensar que ningú ho llegirà... :)
Si et surt de contestar-me ja ho faràs Paseante; si no, ja ens anirem escrivint quan tindrem coses a dir-nos.
fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada