dijous, 31 de març de 2011

ciència i paciència

Des que ho recordo m'encanta la ciència, les ciències. Ja n'havia parlat en altres blogs. M'al·lucina, sobretot, la ciència de les coses petites... coses tan petites que en diuen nanes. Entre aquestes, la nanotecnologia. La trobo tan sorprenent com l'astrofísica, que va de coses grans, immenses. I l'una i l'altra, tenen efectes en les coses que no són grans ni petites, com és la nostra vida de cada dia.




Future applications of Graphene. (grafè, grafeno, graphene)


M'agrada la llengua; la meva i la dels i de les altres. La física i la vehicular. Sense llengua probablement no s'arribaria a decisions tècniques. Ni a elaborar criteris científics o teories o hipòtesis.


Fa uns mesos vaig sentir a parlar -vaig llegir- sobre el grafè. Em sembla increïble encara que un dels materials més durs coneguts, i obtingut artificialment a partir de carboni, tingui unes possibilitats tan espectaculars com per preveure que pugui ser una canellera i que desplegant-la es converteixi en una pantalla tàctil.


Encara em va sorprendre més saber que, com quasi totes les coses que han tingut un impacte transcendental en les societats,  es va descobrir quasi per casualitat com obtenir aquest producte i que el mètode és tan poc complicat com utilitzar una cinta adhesiva per "descamar" (fer escames) de les parts més superficials del carboni. I ho van fer a partir de llimadures d'un llapis vulgar i corrent.


Aquesta cosa tant senzilla, va donar el Nobel de Física del 2010 a Andre Geim i a Konstantin Novoselov.


Demà tinc una segona prova. Si la passo, la definitiva serà dilluns. Em pregunto si sóc capaç de fer coses senzilles. Mai no tindré cap Nobel. La meva batalla és el dia a dia. Viure encara l'endemà. I no donar gaire malviure.


El pare llegia biografies de personatges importants. Potser perquè se sabia o es pensava poc important, tot i que pels de casa ho era. Jo llegeixo teories "importants", potser perquè sé que no en podré fer mai cap.


Mentres, ho passo bé a estones veient el que em sembla sorprenent, jugant com puc amb la llengua, escoltant -encara- el que puc escoltar; fent cada dia la batalleta de sobreviure.


Segueixo content, encara: tinc els fills a casa fins dilluns. Avui hem estrenat l'aire condicionat del cotxe, que venien acalorats. Potser diumenge estrenarem platja i tornarem a fer volar estels. Ja veurem. Encara queda molt fins diumenge. Anirem, com diu en Guardiola, partit a partit.


I pel títol del post... no tinc paciència per acabar de polir el blog. Voldria haver-lo polit d'inici. Estrenar-lo com tocava. Tinc poca paciència amb mi i amb els altres. Però ara, no tinc temps material. Hauré de mirar si existeix el temps grafonial.

2 comentaris:

Vida ha dit...

Si la teva batalla és el dia a dia, llavors sí saps fer coses senzilles.
Continuarem desitjant aquesta bonaventura de "comptenrrere". Tu, tranqui, jo hi tinc una fe absoluta. Sempre passa el que ha de passar.

culdolla ha dit...

Durant molts anys vaig disfrutar moltíssim a la cuina. Aquest darrer any o any i mig he anat perdent el gust que sentia. M'ho passava bé dibuixant per mi, escrivint per mi i una mica (un pic?) pels altres... estava sempre amb les darreres aplicacions informàtiques, sobretot en disseny i programació de blogs i i de imatge, vídeo i só. Ara les ganes estan com adormides. Com si no tingués cap sentit tot plegat. Ja em costa prou tenir la casa mig endreçada i provar que els nens facin àpats i horaris raonablement saludables. Intueixo que ens hi anirem acostumant i que tornarem a tenir ganes de fer coses plegats. Però no puc forçar la màquina. I necessito també cuidar el poc temps que tinc per mi. He estat massa temps tancant-me a casa quan tenia temps lliure. És una altra batalla a lliurar.
besades, Vida.