dilluns, 28 de març de 2011

demà no hi seré... o hi seré poc


Villatripas. Javier Krahe.


Avui, alegria continguda. Què collons... he estat molt content! Però no aconsegueixo, a estones, deixar de pensar que fins que no ho vegi firmat... però sí, estic content de comprovar que faig coses i no les faig tan malament. I, sobretot, estic content de saber que hi ha persones que es preocupen per mi i que s'alegren quan les coses em van be.


Demà, o des d'aquí una estona, no hi seré. Perquè demà el meu fill gran farà tretze anys i celebrarem que ell va néixer i que va fer néixer en mi un pare.


No sóc el millor pare del món, ni d'Europa, ni d'aquesta banda de l'Ebre, ni de Salt, ni del meu carrer. Quan havia de ser pare, molts em deien que em canviaria la vida. I jo deia que no. Perquè la meva vida, llavors, era la meva família. I quan va néixer el gran, em pensava que només s'havia incorporat un membre més a la família. I resulta que no. Resulta que em vaig veure a mi mateix explicant a un nadó d'hores què eren els arbres, i com s'alimentaven i com ajudaven els humans a viure. Però no va canviar la meva vida. Perquè la meva vida es limitava a poqueta cosa: la família.


Han passat tretze anys. M'he preguntat moltes coses en relació als fills. No he donat mai per bo res abans de no plantejar-me pros i contres. He estat covard moltes vegades per no enfrontar-me a qui també hi tenia a dir. No sóc el millor pare del món ni tan sols el millor de casa meva. Però he provat de fer-ho el millor que he pogut.


Mai no he dubtat que ell i el seu germà eren la meva prioritat. La meva família. I demà no hi seré -aquí- perquè estaré amb ells.


M'ha semblat oportú posar aquest -darrer?- tube de'n Krahe abans no comenci la campanya electoral. Amb ells parlem de tot. També d'eleccions i d'ereccions.


No voldria haver penjat aquest post demà i que em tanquessin la paradeta per parlar de villatripas d'arriba o de abajo...

4 comentaris:

Joana ha dit...

Com m'agrada palpar el teu optimisme d'avui, d'ahir...
Segueixo amb els dits creuats.
Felicitats, si ho has fet el millor que has sabut, que has pogut, ja és un gran què.

Vida ha dit...

És un post bell i m'agrada tota la part que parles dels teus fills, però...jo em quedo amb la immillorable notícia del principi, que passes molt de llarg.
Recordes fa uns anyets el negre que ho veies tot? Jo llavors ja sabia que ho aconseguiries. Una forta abraçada!

Rachel ha dit...

M'alegra llegir aquestes paraules. De ben segur que ho has fet de la millor manera possible, i que ho seguiràs fent. Felicitats! petonets

culdolla ha dit...

ho provo cada dia, Joana. :)

la he passat de llarg perquè fins dilluns de la stmana que ve no hi haurà res ferm... però sí; ara els grisos tenen ombretes de colors... Besadetes, Vida.

és una "feina" de cada dia, Rachel... tenir fills és semblant a tenir mascotes pel que fa a responsabilitat; tot i que els fills et fan aprendre moltes més coses! :)
petonets tb per tu.