dilluns, 14 de març de 2011

un argument per entendre el meu món

Qui ha estat o s'ha sentit durant anys apartat, menystingut i maltractat, ha après a callar, plorar i a odiar amb silenci. I malgrat fer aprenentatge de la paciència, de començar a entendre el diàleg, la cordialitat, la tendresa... qualsevol signe -significatiu- el pot retornar a la por i, alhora, a la reacció.

Sols fem camí, lligats a altres que senten semblant. O que ho pensem. Ningú no és perfecte. I ningú no ens pot servir de crossa.

Però alguna vegada veiem tendresa als ulls d'algú altre. I pot semblar quasi real. Alguna vegada veiem tendresa arran de mar. I sembla quasi real.

4 comentaris:

Joana ha dit...

De vegades, una mirada, diu molt.
Odiar no serveix de res i és esgotador. Millor tru fora el que calgui.

culdolla ha dit...

No és odi el que sento ara. És el dolor físic de l'abstinència. Però no vull substitutius que l'alleugin. I no puc treure fora ni el que cal ni el que no cal. Potser, si cal, demanaré ajuda.

Vida ha dit...

Dius "Sols fem camí, lligats a altres que senten semblant". Potser...però no hauria de ser així. Pens que el que realment fa creixer és caminar devora a algú diferent...
Odiar en silenci és trist.

culdolla ha dit...

Potser és que ja tinc massa diferència a tot arreu, amb tot de gent interessant, divertida, ocurrent, triomfadora, vital...

el silenci podreix les coses; aquest matí... bé, això serà un altre post. O no.