dilluns, 4 d’abril de 2011

i ara... què?

(a 39 i mig de febre, probablement distorsionant tot, sense cap garantia de fer-me entenedor, pendent de visites mèdiques i resultats anàlitics. Qui ho llegeixi, que no tingui gaire en compte la coherència)

Un esclat d'alegria i eufòria després de saber que ho he fet prou bé; prou bé per seguir a la mateixa feina que tinc des de fa quinze mesos. A la feina on m'he sentit més ben tractat, i amb unes condicions laborals que haurien de ser la norma i no l'excepció. En època de crisi -quants anys fa que estic en crisi que no me'n adonat de la darrera?- hauria d'estar molt content de tenir feina i, sobretot, de tenir aquesta feina. I estic desinflat. M'he pansit com un globus que ha perdut l'aire quasi com sense adonar-se'n. Ja he fet l'esforç, ja he passat els nervis i el mal tràngol i ja he guanyat. I ara, que?

Sí, ja ho sé... m'aniré adaptant a nous costums. 

No fa gaires mesos una becària em deixava vint euros -o 50 els mesos que calia- perquè els nens poguessin menjar el cap de setmana de final de mes. Un que no és becari em va deixar -sense papers- els diners suficients perquè pugui fer el dia a dia normal. El cotxe que era una ruïna ja deu estar plegat i replegat. I ara consumeixo menys, contamino menys, i em puc bellugar amb la llibertat de no patir gaire. Massa regals -en el gest- com per no correspondre. També molts regals emocionals. Dels i les de casa i de fora de casa. I ara, què?
Ara... com tots. A provar de viure i sobreviure. A provar de riure i sobreriure. A provar de no pensar gaire i tampoc fer cas a la realitat més evident que, diuen, ens pot enganyar. Als miratges sensorials i informatius em refereixo. 

D'aquí uns dies em faré una mica més gran. I després d'aquests dies, una mica més. Se suposa.

Avui estava content com un vailet de vint anys que acaba d'obtenir la seva primera feina fixa. Però no sóc cap vailet. I no sé d'aquí un any on voldré viure. He viscut -volgudament- una permanent no estabilitat. I ara que tinc estabilitat, m'acollona. L'insatisfet permanent. No sé si va ser una sentència o una descripció afortunada. Em torna l'ofec. El físic i el de la casa. El cervell tampoc respira. I el cor molt poquet. La pell... caldrà hidratar-la. Però objectivament, deu haver estat un molt bon dia.

4 comentaris:

Sònia ha dit...

El síndrome de Shopenhauer. No estem mai contents del tot. Quan arriebm a la meta, en voldriem aconseguir una altra. L'home és així per naturalesa. Ja sé que no és cap consol. Que et milloris de la febrada.

garbi24 ha dit...

arribar costa tant com mantenir-se....no baixis la guàrdia.....però gaudeixo

Duschgel ha dit...

Et mato una miqueta?

No hi donis tantes voltes i primer recupera't. Després treu-ne tot el millor que puguis. Segur que sabràs aprofitar les oportunitats que et dóna aquesta estabilitat que et resulta tan estranya, però que pots compartir amb els que més estimes.

Moltes felicitats!!!

culdolla ha dit...

vaig al llit... necessito dormir.

bona nit a tots tres.