dijous, 7 d’abril de 2011

tossut

Sóc molt tossut. És un de tants defectes que tinc. Vaig prendre una determinació i la estic duent endavant.

Fa un moment pensava que quin millor lloc que un blog per portar un seguiment de tot plegat. Escric el seguiment detallat però, de moment i segurament per sempre, quedarà entre una de les poques coses de la meva privacitat.

Ho pensava mentres pensava que m'ha costat molt poquet deixar de prendre cafè. I que tampoc m'ha costat passar de no fer postres a compartir amb els nens uns maduixots i poma amb sucre negre. Mai no havíem combinat les dues fruites i no està malament.

He recuperat un sabor que feia molts anys que no tastava. Infusió de Maria Lluïsa. Les fulles, seques, són del pati de casa. Les va guardar en pots de vidre la meva mare. I encara es conserven. I es conserva la seva lletra a les etiquetes dels pots.

Fem un dia rere l'altre... i així passen les setmanes.

M'ha vingut un record viu de la mare. Jo acabava de rentar plats i m'he vist la punt dels dits morats i arrugats. He recordat els dits dels peus de la mare a l'hospital, també morats. I he recordat que vaig demanar a la metgessa si li podia fer massatge o si no era convenient. Em va dir que no li faria cap mal. Però només els hi vaig poder abraçar, suau, amb les meves mans. I donar-li escalfor. Es queixava de la fred als peus. Per ella no van passar setmanes. Només dies.

I, tossut, encara tòssuc. Però no tant.  

2 comentaris:

zel ha dit...

Trist i bonic, molt.

Joana ha dit...

Molt tendre. També ho ets.