dissabte, 25 de maig de 2013

fa fred





imagine. eva cassidy






abricocs



cactus esponjats




corriol obert




planter reeixit



Fa molta fred per ser a les acaballes de maig. Aquest matí se m'han tornat a morir els dits i feia setmanes que no ho feien. He perdut el costum de dormir de dia. Em torna a fer mal el cap. Torno a casa i trobo que la casa no m'ha trobat a faltar. Potser, perquè la casa és buida.


Em cal tornar a sortir a veure el món.





kathy's song



I hear the drizzle of the rain 
Like a memory it falls 
Soft and warm continuing 
Tapping on my roof and walls
 

And from the shelter of my mind 
Through the window of my eyes 
I gaze beyond the rainy streets 
To England where my heart lies
 

My mind's distracted and diffused 
My thoughts are many miles away  
They lie with you when you're asleep 
And kiss you when you start your day
 

And a song I was writing is left undone 
I don't know why I spend my time  
Writing songs I can't believe 
With words that tear and strain to rhyme
 

And so you see I have come to doubt 
All that I once held as true 
I stand alone without beliefs 
The only truth I know is you
 
And as I watch the drops of rain 

Weave their weary paths and die 
I know that I am like the rain  
There but for the grace of you go I

6 comentaris:

M. Roser ha dit...

Si que fa fred per ser a finals de maig...Dius se m'han tornat a morir els dits, feia molt que no sentia aquesta expressió...I dius que la casa no t'ha trobat a faltar i tu, l'enyoraves? De vegades quatre parets també poden ser sensibles.

M'agraden molt aquestes fotos tan de natura.

Bon diumenge.

culdolla ha dit...

se'm moren els dits per una malaltia genètica. A la mare també li passava. És un trastorn circulatori: deixa d'arribar sang als dits i es perd sensibilitat. Els dits queden com cadàvers: blancs, eixuts i sense sensacions.

La relació amb la casa on visc és complexa. No comparteixo amb tu el pensament que les parets puguin tenir sensibilitat: són només parets de maons.

I les meves parets no saben res de poesia.

La meva vida, tampoc.

M'ha agradat veure't alegre i motivada amb la mainada. Segur que ells guardaran un record que perdurarà. Penso que és bonic tenir la consciència d 'alguna cosa noble.

Bona nit, M. Roser



Joana ha dit...

Jo he d'admetre que m'agrada aquesta fresca, les sensacions que em provoca i els núvols que porta.. ja, soc estranya, ho se...
Les cases, les llars, el caliu, el fem les persones i sí, et uc la contraria, poden tenir poesia, la meva, ara n'és ben plena.
Potser la primavera, ja saps...
Un petonet

culdolla ha dit...

Segur que tu la omples de poesia, Joana. Per mi, és una assignatura pendent.

el paseante ha dit...

Si surts al carrer, entraràs en un bar on posen forta la música perquè un negre parla pel mòbil, et voldran fer una palla a canvi d'un got de llet, aniràs a un local de fa trenta anys per descobrir la decadència. És aquest el món que vols sortir a veure?

culdolla ha dit...

Hi ha altres móns, paseante, però són en aquest.