dimarts, 2 de juliol de 2013

habitualitats domèstiques




Sunscape Curaçao Circo
















Em sento estrany vivint una certa normalitat dins les limitacions. Acostumat al vertigen, a la bogeria emocional, se'm fa difícil passar per una corda fluixa tant arran de terra. Serà que malgrat fer anys enrere em segueixo fent gran i me'n faig conscient i ho accepto. O serà que torno a patir telepatia i algú amb més seny que jo m'està encomanant pensaments que no he triat. Sigui com sigui jo, que sempre he volgut ser coherent vivint d'acord amb el pensament, em trobo en un vaivé d'autosatisfacció que deriva potser en complaença, potser en claudicació, però que em fa prendre menys decisions precipitades i ser més pacient de mi mateix.

Ara que no tinc els nens volia aprofitar per fer endreça, netejar i posar ordre. Altres anys m'ho havia plantejat i després d'un tímid però impulsiu començament havia quedat en no res. Aquesta vegada, sense tanta força, faig més feina sense voler fer-la tota alhora. Combatre la síndrome de Diògenes no és fàcil però es pot fer de mica en mica. Em vaig posar uns objectius i els vaig fent poc a poc. 

Ahir vaig fer una cosa que és molt habitual -imagino- per a la resta d'humans però que jo no feia des de fa anys: anar a comprar roba. No va pas ser un fet programat pensant que començaven rebaixes: de fet, ni ho sabia i me'n vaig assabentar quan vaig haver de fer una cua de mes de vint minuts per pagar. Era, més aviat, una necessitat de poder disposar de calçotets, pijames i banyadors pels fills que es fan grans i la roba dels darrers anys ja ha quedat petita. I els darrers pijames que tenen són d'hivern regalats... però tot i ser regalats no són els adequats per les temperatures estiuenques. Mentre feia cua per pagar em vaig entretenir a mirar les etiquetes de la roba que portava. Vaig veure que tota era feta a Índia. Em va venir al cap la tragèdia de Bangladesh de fa poques setmanes. 

Què havia de fer? Deixar la roba, sortir de la cua i anar a buscar una botiga amb productes "de proximitat"? N'hi ha de productes tèxtils assequibles a la meva economia i que no estiguin manufacturats en condicions laborals, socials, polítiques... lamentables?

Vaig estar rumiant -vaig tenir temps- la diferència que vam estudiar amb el fill gran fa setmanes sobre la diferència entre ser consumidor i ser consumista. Ahir, sent consumidor, no em podia abstreure de la precària situació en la qual havien estat produïts (probablement) aquells articles que estava a punt de pagar. I tampoc em podia abstreure de la meva pròpia situació de subsistència. És clar que ara per ara només puc provar de mantenir la consciència a lloc i compartir en fets i en paraules la coherència amb els meus fills. Pel que fa a l'actuació, he de tenir clar de negar el meu vot a aquells polítics que ni es plantegin el canvi d'un sistema econòmic caduc. I explicar-ho a qui em vulgui escoltar si es dóna el cas.

M'agrada pensar que tinc sort de plantejar-me aquests entrebancs. No m'agrada veure que no faig molt més. Però a trompicons mantinc l'equilibri.



Em preocupa una altra cosa domèsticament. 

Avui buscava excuses per no fer materialment la feina que m'he posat per aquests dies. M'ha  passat pel cap que ara que puc aprofitar, que no estic gaire lligat, podria sortir i anar a algun d'aquests actes que es programen abans no arribi agost. Es fan diverses actuacions -siguin musicals, siguin recitals- relativament a prop de casa i em podria permetre un cert esbarjo. Potser encara aniré a algun acte. Potser em tancaré a escriure o a llegir. 

Em cal una mica més. I saber no passar-me per no perdre l'equilibri en aquesta corda arran de terra. O fer-la servir per penjar-hi la roba.




2 comentaris:

Montse ha dit...

de vegades, penjar-hi la roba també t'ajuda a trobar cert equilibri.

Benvingut al club dels que hem de fer mil coses, encara ens apuntem a fer-ne mil una i acabem fent només les cinc-centes obligatòries.

petonets

culdolla ha dit...

i, de vegades, ni totes les obligatòries...

au vinga, amunt!

:)