dimecres, 3 de juliol de 2013

la lluna esperarà






Carly Simon. Moonlight serenade (de Glenn Miller)






Torno a treure el nas repensant si encara em queden vides i a quina teulada les vull viure. Ve temps de vacances reals i em sembla que m'enduré en culdolla amb mi a un creuer en bot de vela. Ell i jo ens entenem força be. Potser ja és hora que naveguem altres aigües i ens donem un respir mutu.








Avui me'l mirava cosint dos botons a una camisa. Què fas noi? No veus que així no vas enlloc? No es poden cosir les ombres ni les ànimes i ara de ben poc serveixen els botons. Per més que n'hi hagi molts, sempre s'acaben descosint. I quan t'hi vols tornar a posar, en trobes de semblants, que fan el fet de cordar, però no acaben de lligar. Em dius que t'han dit que potser els hauries de cosir tots diferents. Doncs, fes-ho... a què esperes? En tens molts i de diferents per triar... Et fa por seguir cosint perquè tems poder-te punxar, ja ho sé... i el didal el tens "d'adorno" que mai no te'l vols posar.

Ens en anem de viatge i et faré de guia, que ja hi he estat. Sí, sovint em perdo... i què? Farem la volta i tornarem a voltar. Ara no hi ha cap pressa. Ni pantalons per sargir ni ganivets per esmolar. Saps? et portaré a una cova on no hi fa fred ni calor. Al vespre, cap al tard, s'omple de colors i sons i els vermells tornen verds i els verds, terrós de canya i fang. Farem camí sobre aigua i sobre pedra brillant, i si vols ens endurem una bossa de botons per jugar. Sota la llum de la lluna, els posarem en fila, en rodona i fent dibuixos a l'atzar. Quasi tots són centenaris i, si els sabem escoltar, ens explicaran històries de fàbriques, vagues i esquirols. I trens que anaven a França i que no volien tornar. Si et canses de les històries no et costarà fer-los callar. Ni a ells ni a mi. M'agradarà que em demanis, tu que mai vols demanar per por de quedar amb deute i deixar-te enxampar. Ara ja ho saps que si hi sóc és només perquè vull i que qualsevol dia me'n puc anar. Però t'acompanyo en aquest viatge i tornarem iguals però diferents.




 

Has vist l'arbre? i el somriure vermell? i el drac? Tots ens miren... menys l'anell que bada la boca i a tot tu -si et descuides- se t'empassarà. Fes una bossa petita, company. Des d'aprop anirem molt lluny. I potser... si el vent bufa a favor i els estels marquen camí, farem aturada quan la lluna dormi i parlarem fluixet, en veu baixa, per no despertar-la.














6 comentaris:

Fedora ha dit...

La meva mare era modista. Tenia -encara té- molts de pots ple de botons. M'encantava, de petita, jugar amb ells. M'has dut records, gràcies! Besades!

gatot ha dit...

la meva tia-àvia treballava a una fàbrica de botons; feia, primer a peu i després en bicicleta, quatre quilòmetres cada dia per anar a treballar quan encara era de nit i tornava que ja era fosc.

A casa sempre hi havia botons. I encara n'hi ha. Jo de petit també hi jugava. Els posava a una capsa i eren els tresors del meu bagul pirata.

mossèn ha dit...

la nostra vida esta envoltada de botons !!! ... salut

culdolla ha dit...

i de més coses, mossèn!

em sembla que no ens coneixem... però ha vist que aplegues jocs en un blog; t'aniré llegint a veure quines coses inventes.

el paseante ha dit...

Suposo que heu trobat una promoció en una agència de viatges en què aneu dos i només paga un.

culdolla ha dit...

que difícil noi... que difícil...