divendres, 26 d’abril de 2013

presagi



Sabor a mi. Chico y Rita.


Sense que sigui res racional, alguna cosa em diu que s'acaben les vacances.


Avui, que m'he aixecat sense ganes de posar-me guapo ni de veure-m'hi, m'han fet dos petons i una abraçada/arrambada de pits sense ni demanar ni esperar-ho. Trobo que se m'escapa el temps entre els dits, com quan la mainada fa sorra fina, i no tinc més remei que tornar a ser conscient que li puc donar marxa enrere. Em vaig distreure i la corda va fer el seu camí. És massa trist ara embadalir-se en sabors passats. Deixo que les músiques sonin sense paraules.

Avui, abans de passar per casa, m'he aturat a la benzinera i al súper d'abans. Entre tants passadissos buits només una figura m'ha cridat la retina. He notat de nou que els sentits analitzaven el posat, el llenguatge no verbal. T'he "trobat" dos cops més: un, has mirat com la meva mà triava una ampolla d'oli d'oliva, verd intens; l'altre, dubtaves davant les ampolles d'alcohol de grau. Després, a la caixa, m'has dit un "hola" tímid. T'he esperat a l'aparcament. Vols fer un cigarret?




Alguna cosa m'impedia de desitjar com tantes vegades havia fet. Ara torno a tenir clar que cal viure la vida no només com ve: no s'hi val quedar-se a mirar i menys allò que fa mal; cal inventar la vida cada dia, essent conseqüent amb cada passa que es fa.

Cal llegir el que ens mostren i no. I deixar llegir com som. Pactar en fraccions de segon. Complir els pactes. No enamorar-se si no cal. I viure.

I ara, ja només espero que sigui a boqueta nit. Per tornar a abocar-me.


 

4 comentaris:

joan gasull ha dit...

viure i al moment, cada segon esgarrapat és un segon guanyat.
Mai ningú ens agrairà el que haguem deixat de fer per un altre.

culdolla ha dit...

d'això va el post que he fet mentre em comentaves...

el paseante ha dit...

Fa uns dies vaig pensar en tu. Feien un documental (diria que al 33) que parlava dels 10 anys de silenci de l'Adrià/Josep Puntí. Sortia el teu territori i el personatge (el músic) tenia coses que em feien recordar els teus textos, com ara m'ha passat.

culdolla ha dit...

Som quasi de la mateix generació amb en Puntí. Ens vam quedar al límit. Però ell i jo, pel que en sé o imagino, hem compartit escenaris virtuals. Possiblement patim disfuncionalitats properes.

:)

(les tres vegades que hem coincidit a menys d'un metre... ens hem ensenyat les dents amb aquella carcanada, aquell arqueix de columna i l'ahhhhhhhgggggg a la boca....)