divendres, 12 d’abril de 2013

viure vacant




Torno quasi un any després amb la ferida més oberta, més fonda, més definitiva. I també amb la convicció més certa.

Si tenia alguna vanitat, aquesta és morta. Si em quedava enamoramenta es va morir en el desencontre.









No vull més la meva vida com aquestes flors de casa, lliures però envoltades de brutícia i males herbes. Ni que les males herbes donin suport i companyonia. No entenc la vida com un jardí que no es pugui cuidar. Però el que és evident és que si no es vol, no es pot de cap manera.

He après a plorar sense llàgrimes. I ara, els rierols, les fonts i els camins s'han eixugat. I amb la sequera, la pena somorta.

He estat molt trist i cansat. Avui he escrit un correu mesquí i em sento alleujat. No podia quedar-me tanta amargor a dins perquè m'hauria podrit. Bon vent i barca nova!







El meu tauló de supervivència sóc jo mateix, de fa tants anys que ni me'n recordo del  primer cop que em vaig salvar del naufragi. L'altre dia a la Lau li va fer gràcia que li digués que sobrevivia quan em va preguntar com estava. Ella encara no ha passat cap necessitat real. No sap el que és sobreviure materialment amb 8 cèntims a la butxaca durant quinze dies. I espero que no hi tingui que passar. És amable, és cordial, és atenta, és jove... sap follar i fer-te sentir únic, i sap no dissimular i brandar els cabells com el que és: una noia de vint anys que pensa que es menjarà el món i que només existeix l'ara.

Ella no sap que és més cert per mi que per ella. He enterrat tots els meus projectes i no en tornaré a fer cap més pensant en el futur. Ella no ho sap, però en els propers mesos o anys farà projectes i pensarà en un futur. Tot i que ara només vol viure el present.

Malgrat la meva promiscuitat, sóc fidel. Massa. Les parcel·les del meu cor tenen amo i mestressa. Cada una el i la seva. Només tres s'han cremat i són terra erma. Per alguns i per algunes tres és molt. Per mi, tres és un número que té la seva màgia. I que potser em farà dir que mai més no cremaré cap terra.











4 comentaris:

joan gasull ha dit...

fins i tot de les terres més cremades de vegades en surten les millors collites, només cal sembrar a temps i no estar sempre mirant el cel preocupat per si plourà. Cal treballar la terra on clavem l'arada, només així s'anirà estovant i ens serà més profitós tot plegat.
De vegades surt malament, tornar a començar també té el seu què.

culdolla ha dit...

tot té el seu què, joan; també està bé tenir referents per recordar i no tornar-nos a equivocar.

Bona nit.

el paseante ha dit...

Veig que has tornat a canviar de casa (blog). No pares. Et vaig llegir les darreres entrades de l'anterior, però no deixaves comentar. Doncs et seguiré per aquí, Culdolla.

Què deies d'una noia de 20 anys? I encara plores. Coi de Gatot... :-)

culdolla ha dit...

:)