dilluns, 9 de maig de 2011

aigua i potingues

Aprofito els caps de setmana com si fossin vacances. Vacances amb mi i de mi. Assaboreixo el ritme lent d'aquests no horaris. També el meu ritme de no pensar sembla ajustar-se a les circumstàncies en dies com avui. 

Després de fer l'esmorzar m'he regalat una estona per mi. Afaitar-me poc a poc i posar-me (feia anys que no ho feia) un after-shaved. He recordat quan, aprenent maldestre de la feina de rasurar, notava la coïssor de les ferides al contacte amb l'alcohol del Floyd que li agafava al pare. I la sensació de frescor a les galtes i al coll en eixugar-se. Una repassada amb les tisores als pels sobrers que són molts i mai s'acaben. També al pubis.

Una dutxa llarga, sense preses. Ensabonar-me el cap fent massatge circular lent, com de perruqueria; esbandir i fer una segona ensabonada. Posar-me el condicionador per a rizos perfectos, ara que el cabell s'apropa als dos centímetres i mig i ja demana una pentinada de dits. Deixar-lo actuar mentre em poso el gel de bany hidratant a les mans i aquestes van recorrent cada tros de cos sense la urgència dels dies laborables. Posar-me el telèfon de la dutxa sobre el cap sense pensar si faré mullader; pujar una mica la temperatura... acaronar-me amb l'aigua com si unes mans fessin lliscar el sabó. Obrir més l'aigua freda per acabar la pluja domèstica amb un contrast tèrmic vitalitzant. I per fer-me sortir de l'endormiscamenta.

Tovallola neta que m'embolcalla. Veure'm al mirall mig entelat i pensar que el capo tenia raó quan deia que em veia diferent. Crema hidratant a la cara, al front, a les parpelles. Al coll i al clatell. I tornar a resseguir tot el cos i, també, les zones més inaccessibles de l'esquena.
Notar com la crema s'absorbeix. Fer una segona tongada assedegant la pell. 
Repassada d'ungles, d'ulls de poll, durícies i dents. Crema pels peus, genolls i colzes. Cigarret de vici. Pensar que una dutxa d'una hora està bé però no és cap regal excepcional. Tot i no poder-la fer així de completa i, sobretot, de meticulosa cada dia. Sentir-me normal en un cos normal per mi.

Sortir a la selva de casa i, amb tisores de podar a la mà, deixar-me estimar pel solet. No pensar. Tallar i apilonar a un fogueró massa gros per esperar a la revetlla. Buscar l'abraçada.

Dubtar.

Trobar excuses per permetre'm un extra. No pensar. Decidir que no encara, sense raó per decidir-ho. Ser conscient d'una normalitat que no m'agrada prou encara. Recordar que fa temps que el dragon khan s'ha aturat. Observar la selva com la vida. I buscar una ombra per no atipar-me de sol.

8 comentaris:

Joana ha dit...

Un bon diumenge, si senyor.

Vida ha dit...

M'ha agradat molt aquesta descripció d'accions i m'has fet pensar que fa massa temps que no ho faig, ni tan sols quan tinc temps. Feliç setmana!

culdolla ha dit...

podia haver estat millor, Joana... però és lu que hi ha.

vaig pensar a posar la descripció entre parèntesi i en cursiva: com una anècdota repartida entre mil volades... després vaig deixar els dits teclejar, i es van guardar les volades per a un altre dia. Bona setmana tb per tu, Vida.

Joana ha dit...

Que pressumit i això que ho dius amb veu baixa...per això no et sentia.
És reconfortant mimar-te, a mi m'agrada!

el paseante ha dit...

Em sembla que t'estàs amanerant, en plan metrosexual. Vols dir que no mires massa partits del Cristiano Ronaldo :-)

Òbviament és broma. Cuidar-se una mica sempre està bé. I sortir al carrer amb aquella sensació de que vas polit t'aixeca els ànims. Al carrer o al jardí, amb tisores de podar.

culdolla ha dit...

no en sóc de presumit, Joana: cal tenir perxa, ho creure-ho... :)

em cuido per mi i per qui vol estar a prop.


ja et vaig coneguent les ironies, paseante! i no, en CR7 no és el meu tipus...! però tenim una edat que m'es que cuidar-nos per naltros -que també- ho fem per qui ens vol acaronar... no ho veus així?

abraçada i enhorabona per la tendresa que has despertat amb els posts dels premis cinèfils! el gatot, des del més enllà, ha fet un somriure d'acompanyar-te.

el paseante ha dit...

Gràcies guapo.

culdolla ha dit...

no sóc presumit, Joana... quan puc, miro de cuidar-me.

ja començo a conèixer les teves ironies, paseante; pensa però que en CR7 no és gaire el meu tipus... :P

però t'has mirat bé l'Afelai?¿?
:)
(espero que el veí no ho llegeixi... o ja tindrà tema per dies!)