divendres, 13 de maig de 2011

ella, ell, lo...

el dia del meu recent aniversari rodó va ser un dels pocs que recordo amb sensació de plaer; no va ser un dia de regals especialment útils ni quantitativament abundosos... vaig sentir, per una vegada, que el sentiment d'alegria compartida era sincera i embolcallant.

Aquell dia, però, hi va haver també un regal material que va ser com una herència en vida: un, o una, thermomix. A tothom que n'hi he sentit parlar, ho he sentit en femení: "és que la thermomix és la òstia!" (per exemple...). Va ser una herència perquè aquell aparell va ser de la meva germana i, ara que en té un de més modern, em va encolomar l'antic.

Però tornant a la referència de gènere, el fulletó que l'acompanya parla sempre en masculí. Potser perquè qui el fabrica pensa que és un robot. De fet, m'és igual com se l'anomeni... és una eina amb la que es poden fer coses que difícilment es podrien fer sense tenir-la.

Aquesta nit pensava sopar una amanida. Finalment he decidit tirar per la fruita. Amb l'ajut de lo thermomix he el·laborat un intermedi entre el suc i el sorbet: un sucbet?






He pensat que la ocasió mereixia un recipient adequat. El vas/copa té més de vuitanta anys. I en fa trenta era motiu de disputa -amical- entre la meva germana i jo mateix. Qui se l'havia de quedar? No se l'ha quedat ningú en propietat. Potser perquè a la meva germana i a mi la propietat ens inquieta poc.

Avui, he sopat sucbet de pinya i poma. Amb toc de llimona i sucre. La xocolatada... serà, si escau, demà.



Estic content amb lo thermomix. Els nens també. L'anem provant a petites dosis. Sense aquesta eina no podria fer segons què. Sense ganes de fer coses noves, tampoc. És important tenir eines. Mitjans. Però si hi són, cal també voler aprofitar-los.

Em miro. A contrallum. M'agrado.





Lo culdolla té ganes. I eines. I els resultats són el que menys compta. Perquè la vida es viu ara i aquí. O ara i allí. Però en qualsevol cas, compartida.

Bon capde, i que blogger no us putegi gaire.

(passo de rememorar l'experiència a blocat... i de fer-ne referència o comparació a les darreres hores a blogger: si deixa de funcionar, emigrarem!)

6 comentaris:

Eli ha dit...

Culdolla, ara ja sé qui ets.. només m'ha calgut llegir-te per identificar-te.
Gràcies pel teu comentari!
Així és la vida, veritat?
Petons

Rachel ha dit...

hi va haver un temps que vaig pensar que podia ser feliç sense compartir, vull dir, sense tenir la necessitat de compartir. però encara que no ho vulguis, hi és, i quan trobes amb qui compartir-la és fantàstic.

compartir eines, ganes, detalls, moments... és fer màgia!

me n'alegro per tu!

Joana ha dit...

Dona gust llegir aquesta calma...
Ja ens aniràs dient com va "lo" termomix.
Petons

culdolla ha dit...

així és, Eli: s'ha d'entomar com ve.

Quan es pot compartir és fantàstic, Rachel; "necessitar compartir" segurament que és prescindible i millor si no es necessita.

aniré informant, Joana.

Rachel ha dit...

dubto, dubto moltíssim que compartir sigui prescindible.

culdolla ha dit...

compartir és important... la necessitat de compartir, quan algú altre no vol compartir... pot ser fins i tot negativa per un mateix i per l'altre.

Noia... de vegades m'expreso molt malament i no em faig entenedor! :)

Que vagi molt bé el concert de demà passat!!! :)