diumenge, 29 de maig de 2011







Veig un mar massa fosc per un cel tant clar. Els camins que deixen els avions semblen de pedra i un globus fa estada mar endins, d'on no podria tornar. La sorra, grisa, sembla ser la que recorda en el color que tot és com cal que sigui. Les pedres entre ses ungles em tornen a la realitat.

(si fos un quadre -artístic?- podria pensar què volia expresar l'autor; és una afoto maldestre que no porta enlloc.)

3 comentaris:

Vida ha dit...

Gamma de grisos, avui...

Rachel ha dit...

com que aquí no hi ha un "m'agrada" com en el fb, te l'escric. m'agrada. la imatge i les teves paraules

culdolla ha dit...

Torna a ser hora de callar. Que qui té boca, s'equivoca.

Que tingueu un bon juny totes dues.