dimecres, 4 de maig de 2011

no mirar

Hi ha dies que neixen rodons, amb l'aire net, amb ganes de viure i de sentir. Ahir n'era un malgrat els pronòstics del temps. Llevar-se amb un somriure als llavis, amb predisposició a prendre's bé qualsevol cosa.

Hi ha dies que un petit detall pot enfosquir-me la mirada. Un teclat mal posat -fora del seu lloc, per exemple; segur que qui el va moure ho va fer sense adonar-se'n. Sense saber ni pensar què podia provocar en l'estat d'ànim de qui treballa en aquella taula davant d'aquella pantalla.

Maniàtic? potser sí.

Sovint gestos que no tenen cap més importància m'han fet donar voltes a idees absurdes durant hores. I el que és pitjor: m'han canviat l'estat d'ànim inicial i m'han dut a una predisposició adversa.

Darrerament, si trobo un gest, un detall, d'aquesta mena... evito mirar-lo i faig com si no anés amb mi. Quan puc fer-ho, hi guanyo molt.

Però no sempre puc... del tot.

Avui, però, el sol tornava a brillar i a escalfar, després d'una nit plàcida.

3 comentaris:

Joana ha dit...

No en soc de maniàtica, crec... però quan arribo a la feina, se, al instant, si algú ha tafanejat la meva taula...

el paseante ha dit...

Una miqueta manìàtic sí que ho sembles :-)

culdolla ha dit...

a tots dos: no es pot fer d'un detall una generalització... encara que jo mateix ho hagi provat i provocat.

Provava de parlar de com m'afecta a vegades, algun acte involuntari aliè, ni que sàpiga que no ha estat fet pensant en mi (o potser gelós que en aquell moment no es pensés en mi). Però cada cop observo més objectivament, malgrat mi mateix.