diumenge, 22 de maig de 2011

fotoreflexió

En quines circumstàncies m'hauria afegit a alguna acampada?

Fa de mal dir. 
Els darrers deu anys m'he indignat moltes vegades per injustícies socials, econòmiques, laborals... que he vist en la pell d'altres i en la meva. Ara, sóc del tot solidari amb qui pateix a la pròpia pell la misèria d'un sistema de societat que no funciona. I, alhora, me'n reconec part i còmplice. Miserable i covard. 

Moltes vegades m'he sentit impotent de canviar "les coses". Mai tampoc m'he sentit a gust entre un munt de gent pel sol fet de ser colla. Hem vaig apropar a ERC perquè pensava que eren dels pocs que no serien sumisos al sistema. Me'n vaig anar quan vaig veure que alguns dirigents es professionalitzaven i volien acabar l'assemblearisme del partit.
Em sembla inconcebible que hores d'ara no existeixin mecanismes participatius reals als parits, a les institucions, a la societat... i quan la participació es produeix, els que manen s'acollonen.
Fa de mal dir què hauria fet en altres circumstàncies. En les actuals, aquesta setmana he reflexionat. He seguit amb els meus petits canvis a casa; fent algunes coses millor i altres no tant. Creient que només els canvis que es produeixen en mi podran en algun moment fer-se exteriors en les decisions que prengui, en les relacions que mantingui, en la projecció en els fills, en el seu creixement i autonomia... I, sí. També he pensat que caldrà que faci un pas més i m'involucri -ara que podré- en entitats on trobi ganes de treballar i de compartir de tu a tu, on em senti còmode i respectat. 

No espero grans canvis immediats que siguin conseqüència de les protestes i acampades d'aquests dies. Sí que espero que moltes persones que no s'havien plantejat què podien fer, s'ho plantegin. I qüestionin, com jo qüestiono, si el model d'AMPA, d'associació de veïns, de sindicat, de partit, d'ajuntament... és el volen o en volen un altre. Plantejar-s'ho pot ser l'inici d'un model de pensament i d'actuació diferent.

Mentres, he començat a domesticar un any més la selva particular, a arreglar algun desperfecte que feia massa que esperava, a no solucionar-ne encara algun altre, a veure com agafen color les prunes que tastarem aquesta setmana, a fer més coses i deixar fer més coses als petits que ja no ho són tant, a sentir l'esclat d'olor i color de la primavera...

i ara, a aquestes hores... del que tinc ganes de posar-me al llit. I descansar perquè demà serà sant tornem-hi!



















6 comentaris:

Rachel ha dit...

q als de dalt, siguin d'on siguin, els acollonen els canvis.
jo desencantada generalment, amb la política, sé q sona a típic i a pessimista però així ho sento, passi el què passi tot seguirà igual
desencantada amb les persones
desencantada amb les connexions
desencantada amb mi mateixa per creure i no creure, per esperar sabent que res, q tot seguirà igual
no tinc clar a qui votaré ni si ho faré. i la veritat, poc m'importa

Joana ha dit...

Intento ser més positiva... a mi m'ha agradat veure gent jove que reivindica. Que pensa, que es mou.
Ara queda veure cap on ho fan i esperar que acabi bé.Veig que el teu jardí creix...

Vida ha dit...

Me passa com a tu: no tinc fe que es produeixi un efecte immediat i real de canvi, però m'encanta veure que la gent s'ha movilitzat. No he participat activament. Em manca fe. Tan de bo no quedi tot en res, en un espectacle més.

culdolla ha dit...

hi ha moments de tot, Rachel; els desencants existeixen i també les il·lusions... t'has escoltat l'Arcadi Oliveras? Em sembla un paio que té raons, per la informació que té, d'estar desencantat de tot. Però segueix pensant que les coses canvien i que ho poden fer a millor. M'agrada la seva idea de què sobren líders. Sense líders, tindríem menys desencants.

No sóc negatiu, Joana, o no volia donar aquesta imatge. Em sembla fantàstic allò que la gent fa junta. Siguin joves, grans o barrejats. Jo tinc el meu tempo i vaig fent així com puc. El jardí... també em reclama feina! :)

Alguna cosa quedarà Vida. I a tots, molta feina per fer ens queda. M'encanta la teva amb les dones immigrants. I no et cal fe, oi? Cal posar-s'hi i fer-ho a gust. I au!
:)

el paseante ha dit...

Jo és que penso que quan s'ajunten més de dues persones, sempre n'hi ha una que es vol aprofitar de les altres.

M'ha agradat especialment una frase que has escrit: "Creient que només els canvis que es produeixen en mi podran en algun moment fer-se exteriors en les decisions que prengui, en les relacions que mantingui, en la projecció en els fills, en el seu creixement i autonomia".

Si t'estimes a tu, si et respectes, si et valores, donaràs tot això als demés.

culdolla ha dit...

jo encara penso que pots -puc- ajuntar-me a algú sense esperar-ne cap profit...

fa unes setmanes, paseante, que m'estimo, em respecto i em valoro com no havia fet abans; i sento contradiccions, perquè res és automàtic.

Torno, si algun cop n'he marxat, a no esperar, a no desitjar. A no expressar el desig tal com el sento, potser. I a viure ara.

Bona nit, amic.