diumenge, 15 de maig de 2011

Em llevo d'una migdiada que no toca; és quan dormo que hi veig clar? em temo que sí.

alea jacta est.


No cal fer-ho tot molt més gros del que no és. Però si no ho faig gros, no m'emociono. I prefereixo viure l'emoció a ser-ne espectador. Potser matar-se una mica és la darrera fòrmula de sobreviure una mica més. Ningú ha dit que sigui agradable. Però alguns, potser, no en sabem d'una altra manera.

(demà he de pensar de no donar el meu cervell a la ciència perquè quan toqui no el puguin investigar... no fos cas que trobessin el remei de curar a algú altre...)

3 comentaris:

Joana ha dit...

Emocions, sí, és clar, no cal, ni podem, ni val, viure sense, però... mesurades, que massa, fan mal.
Petonet, al teu cervell.

Vida ha dit...

Intentant practicar la felicitat: http://vida-labonavida.blogspot.com/

culdolla ha dit...

gràcies pel petonet, Joana; no sé si puc viure sense massa emocions... de vegades, m'agradaria i, de vegades, ho trobo insuportable. Però tots fem com podem i sabem...
:)

M'agrada aquesta nova versió, Vida. Però no estic d'acord -encara que en algun blog ho he fet d'alguna manera- de donar només una versió (la més dolça? la menys problemàtica?) d'un mateix... penso que la felicitat només es practica i es gaudeix en tant que és contrastable amb la infelicitat...
potser en dosis més petites de les que acostumo a practicar; prefereixo una imatge més completa, menys esbiaixada... però si a tu t'agrada, em sembla molt bé i només puc donar-te ànims a compartir els petits i grans plaers.