dilluns, 17 de juny de 2013

les hores sense saber-te






Divendres, dues hores buides es van fer eternes.

Alguna cosa em va dir la matinada que va fer que em llevés eixut. Ni un mot vaig ser capaç de dir a la feina. La mirada fixa a un infinit inexistent i onades de grisos espurnejats que no em duien enlloc. Vaig agafar-me a la primera excusa per marxar i, sense saber com havia arribat, vaig deixar el cotxe aparcat i el cos fluix. I vaig començar a caminar, entre quatre rius, omplint-los poc a poc. Quan vaig tornar quasi per fitxar de sortida res no havia canviat tret dels ulls -més vermellosos- i d'una buidor molt més gran.

No va costar de passar les hores buides... vist des d'ara, van ser alguns sospirs i alguns sanglots. Després, un cap de setmana d'anar fent sortint d'aquella ressaca. Hores, de preguntar-me i d'escoltar el vent. De pensar la teva essència. I la teva absència. De somriure sabent que quasi tots els caps de setmana són iguals -trets d'alguns de comptats- i que totes les preguntes tenen les mateixes respostes. Però aquest, sí, passant les hores sense angoixes. 

Dissabte recordo bé el somni quan desperto de la migdiada -curta, curtíssima- quan era jo voluntat de seducció i quan era jo llibertat de no mostrar-me. Dues cares que eren una i es movien tant de pressa que no se'n podia veure cap. També la teva llibertat. Ni sé com. Condueixo serè per la pilastra i torno a casa decidit a deixar la llibertat al pou. 

Entre les fulles et veig somriure sorneguera. Dansar fent saltirons entre les mates i els mosquits. Arribar a frec, amorosa, com si res més no existís. Amb els ulls il·luminats per una fotesa... em lliuro a deixar sentir el desig. Vens i te'n vas, com la marea. I com la marea, tornes.

Diumenge. Amb el vas mig buit, mig ple. Penso qui s'haurà begut la meitat que falta. I penso també que bon profit li faci. Hores sense angoixes i sense sentit. Passen xino xano com vull pensar per tanta gent. Un maiet a la casa del vent les fa de més bon respirar. I em perdo amb papallones i abelles que busquen pol·linitzar. 

La vida no escrita pesa a les hores. La sentida amb urgència encara pesa més. Quan surto deixo bocins de llibertat llençats entre les plantes, al galliner, a les cloaques. I faig més lleugeres les hores... per fer la vida més suportable. Amb sense tu.