dimecres, 5 de juny de 2013

sentir sons al fons del cap i del cos







dibuix. llach





quan els mots
no són prou ni són massa,
el cos parla
amb la boca dels dits
i els llavis dibuixen
sentiments inefables














Obro la porta. Encara no és tot net a fora. I tot, arriba estiu. Quatre esglaons, bancs de pensaments. Sense interès com ha de ser. Obro la porta i entra aire. I enlaire el sentir. M'agafa enyor i els dits teclegen. És la natura que fa via.










En pocs dies, com canvies. Eres verd, blau i groc. Ara, vermell -encara àcid- verd i blau. Xarxes de branques plenes de vida.















El mar, per a mi sempre ha estat masculí, és un ens incomprensible. Si et pares a pensar...  Sovint per pensar en coses incomprensibles ens en anem molt més enllà: volem mirar d'abastar el "límit" d'un univers que no sabem on acaba...

Poques persones tenen la capacitat d'entendre i, sobretot, de saber explicar amb paraules planeres que vol dir el concepte "anys-llum". Volem pensar, si ens ho expliquen, que no té tanta importància que hi hagi planetes, estrelles i galaxies que no coneguem perquè no tenim eines que "mirin" tant lluny. Però la majoria de mortals que he conegut prefereixen trobar un altre tema més interessant i menys conflictiu, perquè l'univers se'ns escapa.

Però després... em paro a analitzar. Només ens perdem en les mesures astronòmiques?

Tinc la sensació que tot i pensar que som una societat evolucionada, més o menys científica en el sentit de què és opinió pública un cert bagatge cultural que ens empeny a donar per cert que la terra no és plana i que la teoria de la evolució és la més convincent... alguna cosa grinyola.

Em miro el mar sempre que puc. Moltes vegades m'hi deixo abraçar. El mar -la mar- font de tanta poesia i de tants sentiments i sensacions, font de tantes metàfores... una gran, immensa, massa d'aigua. Tant poc imaginable com la distància entre sistemes solars. Però en veiem les onades... i ens pensem que alguna cosa en sabem.

I a aquestes hores, quan s'apropen els dies que en aquestes latituds seran els més llargs de l'any, em pregunto perquè no tenim més alegria ni que sigui per saber... que encara som vius, i que encara hi ha esperança que la vida ens doni alguna sorpresa. Sense necessitat de ser-ne, necessàriament, responsables.

 

6 comentaris:

Emily ha dit...

Que la vida et dugui alguna sorpresa inesperada, és quan menys ho esperem que passa alguna cosa que ens ha se canviar (al menys momentàniament) la vida.
Mentrestantm disfruta de l'estiu :)

culdolla ha dit...

en diuen... "agafar-te amb la guardia baixa" d'això, no?
:)

Dóna bó aquest solet...

Emily ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=sycW0zUQQXY
Sé que no la podràs sentir fins que arribes a casa, però fes una cosa: surt a la selva, vestit o despullat, (jeje) i posa't la cançó. I fixa't bé que la cançó diu: maybe today

Montse ha dit...

quines cireres!!!!!!!!!!!!!



:)

culdolla ha dit...

No sé si he entès bé la lletra, Emily: prou que em costa entendre les que conec més o menys bé...!

M'ha fet -em fa- rumiar... i ara mateix no vull pensar gaire. Només sentir.


Ais Montse... encara els hi falten alguns dies de sol... Però abans d'ahir vaig tastar les primeres, encara molt àcides, i prometen plaer organolèptic!
:)

Jo sí que tinc clar que és bó per mi que existeixi internet i em sembla que tu també ho tens clar. Si el post que has fet avui anava per allò que l'fbi ens espia... te'n recordes fa 30 anys? Qui volia espiar també espiava. Em sembla que el que ens caldria tenir clar que cal facilitar la feina als espies. Te'n recordes d'una tal Arare? eh? eH? EH? Em sembla que era una paia "terrible"... ves a saber si és a Guantànamo, que fa molt que no sabem res d'ella...

el paseante ha dit...

Mira, t'anava a comentar que sovint vaig a caminar amb una bona amiga per Barcelona (l'Emily) i em trobo que ella t'ha comentat aquest post. Amb aquesta dona parlem de rucades i ens fem riure. I si alguna vegada se'ns acud parlar de política o del concepte "anys-llum", ràpidament canviem de tema i tornem al que ens fa feliços.

I la vida sempre et dona alguna sorpresa positiva inesperada. Confia-hi.