divendres, 7 de juny de 2013

transp(h)erències







Em truca una companya per línia interna. "Pots davallar un momentet...? és que tinc un problema..." -Clar, ara baixo.

Ja fa dies, setmanes?, que ja m'està bé anar a solucionar problemes a recepció. M'està bé anar allà on em cridin, ho faig de grat. Però a l'entrada, prou que ho sé per les hores que hi he passat, ets com a un món apart: veus molta gent de pas, parles amb moltíssimes persones i, en canvi, et sents sol.

En part per complicitat pel fet de ser substitut "natural" entenc, sento empatia, la N. Davallo, solucionem els problemes informàtics i la fem petar.

Avui la sentia parlar com parlava jo mateix no fa gaire mesos. Parlem de tot i de res. Em parla de les seves amigues, de les relacions amb els fills a casa seva, de programar les vacances. Converses de no feina amb gent de la feina. Però aquestes converses de no feina, sense buscar-les expressament, només les tinc amb ella a la feina.

Em parla de les relacions. Fem broma i riem. Em parla de la parella. De la seva parella. Me la escolto. I em sembla sentir-me a mi fa anys. Conceptes que tenia -tinc- tant clars. Que semblen tant de sentit comú. Pensar que les persones no som propietat de ningú, que només ens cal demostrar-nos que ens respectem...

Tant senzill i tant difícil de fer a la pràctica. Perquè no hi ha manuals de respecte. Exposar públicament sentiments, pensaments... pot ser una manca de respecte per algú altre? Probablement no és el que es diu. Potser és com, quan i a qui es diu el que pot ferir sentiments. Potser és la forma de fer o dir les coses que pot fer que algú altre ho trobi irrespectuós. Sempre que no es coneguin les normes, els paràmetres de les relacions.

Com qui posa una cançó... i no sap si la lletra parla com si cantés en primera persona o en tercera...

o només és una exposició de paraules que lliguen un patchwork d'emocions viscudes o pensades -viscudes, doncs?- en el temps.








Surto de casa per respirar finestres que no siguin digitals. Em fa mandra veure de nou els 1500 metres a la rodona que solo visitar. Però trobo l'excusa que he de treure diners i m'obligo a sortir més enllà de la selva quotidiana. Del caixer estant, veig que s'anuncia en una pancarta una exposició de Lluís Mateu. A Les Bernardes. M'hi arribo.


Encara falta una horeta per la inauguració i no hi ha massa gent, que m'atabalaria, i puc mirar sense pensar en qui em mira.

M'agrada veure creacions que van del dibuix a escultures, passant per acudits, olis i aquarel·les. També cartells i dissenys de vestits. Sobretot m'agrada l'obra més joventut... la trobo propera a moltes coses que he fet i que mai no exposaré.
























Veig l'artista. Tot i que durant uns anys vam ser veïns, no hi tinc prou coneixença ni franquesa com per dir-li que m'agrada molt veure que aquesta exposició. Potser algun dia, quan ja hagi passat la inauguració.

Abans de marxar encara trobo una cara coneguda. Ens coneixem de la feina. Tots dos som de Salt, del veïnat i si fins ara s'ha mostrat esquerpa amb mi, avui s'ha sorprès de veure'm i ha estat molt més amable i cordial en saber qui era.

Reposo la trobada fotografiant algunes peces que m'han agradat. Torno a la transferència d'estímuls de l'obra. Obvio les persones. I surto discretament abans no s'ompli de gent i obrin el cava i omplin les taules amb els tastets del pica-pica.




Torno a casa i penso que som i serem.




4 comentaris:

el paseante ha dit...

Em sorprèn que aquest post plé de vida no tingui cap comentari. A les persones ens agrada interactuar, a la feina, en una exposició... Fer coses diferents, sorprendre'ns amb una conversa inesperada... Quan em trobo trist, també surto de casa i vaig més enllà de la meva selva.

PD: M'agrada la poqueta obra que has posat del teu veí.

culdolla ha dit...

Tu, paseante, a part de passar per aquí m'aprecies i tens en consideració els meus sentiments. I jo t'ho agraeixo molt.

(segur que no saps com...)

Et sóc sincer si et dic que no escric pensant en els comentaris i em sembla que ja ho he fet clar massa vegades i potser també ajudo a no tenir-ne. Em fot, alguna vegada, no rebre feed-back. Però segurament m'ho he guanyat a pols.

el paseante ha dit...

Jo també t'aprecio, Culdolla, i aquesta nit ens fem companyia a base de comentaris. És xulo, no? Dos ganàpies desperts a les tantes...

culdolla ha dit...

sí... va sent hora que anem al llit...

per cert, m'agrades més a la foto "oficial", tot i que em va sorprendre veure't amb barba.

espero que tinguis bon cap de setmana.

bona nit.