divendres, 21 de juny de 2013






Take a walk on the wild side. Lou Reed.






















Queden, poques, algunes cireres per collir. En queden encara algunes a la nevera allargant la espera. La vida és tant menuda... que cal fer fer màgia cada dia per no deixar-se engolir per la mesquinesa.

No em queixaré del professorat. Hi ha de tot com en qualsevol professió. I et toca el que et toca. No em sembla normal, però, que una tutora no contesti un email després de 56 hores, quan som a final de curs i cal concertar entrevistes per recollir notes i, sobretot, preveure la millor manera d'actuar el proper curs. Havent-hi com hi ha, necessitats especials. No em queixo perquè perquè penso que és o vol ser una bona persona. Però hi ha moments en què no es pot fallar. I si es falla, has de posar a algú de recanvi que doni la cara. O inventar una excusa que es pugui creure.

Qui dia passa, any empeny. No em fa res... és el que passa quan poses expectatives.

A casa ho vivim tot plegat amb prou alegria. Malgrat les emprenyades i les incomprensions.

Aquest matí ha sonat la campana de l'inici d'horari d'estiu. Ara ens veurem amb els menuts cada quinze dies. Ahir vam anar a recollir roba per una actuació que feia el petit aquest matí. Em deixaràs gomina? en tens? Se n'ha endut un pot mig buit o mig ple d'acondicionador que farà o haurà fet el fet.

La feina, encara en tinc, m'exigeix molt. Ho porto.

I després... m'escolto lou reed i em dic que no cal accelerar-se, que ja va bé cada cosa al seu ritme. Que el camí salvatge no l'he de fer necessàriament perillós, ni per mi ni per ningú. Però no entenc encara com pot estar mancat de perill viure apassionadament la vida. Sense fingir. I llimo els estirabots que em surten amb una eina fàcil: si és bo per mi, és bo per tu; si ho va ser per mi, ho és per tu. Però els estirabots són com les ungles... els has de retallar cada setmana. I ser pacient i metòdic. I no deixar de ser espontani, i no deixar de pensar que cada cor guarda els seus sentiments. Per salvatge que sigui el camí.







3 comentaris:

M. Roser ha dit...

Cel, núvols, arbres, cireres, primavera...

Pensa que igual es va despistar, aquests últims dies que tothom va de bòlit...Pensa que ningú és perfecte i podem cometre errades.

Això de si és bo per mi , és bo per tu, no em sembla gaire real, perquè totes les persones som diferents.

Bon cap de setmana i bona revetlla!

el paseante ha dit...

Potser és millor respondre un email quan tens clar què vols dir i el moment per fer-ho amb pausa, que no pas respondre per treure-t'ho del damunt. No dic que sigui el cas, però podria ser.

Espero que l'actuació del petit anés bé i que t'hagi tornat el pot de gomina perquè avui puguis estar matador. Que tinguis un dia interessant.

culdolla ha dit...

Ho tinc en compte, M. Roser; però no entenc massa aquesta reacció després d'una reunió de fa mes i mig. No espero la perfecció, però sí una mica de responsabilitat.

Allò del "bo per mi, bo per tu", no es pot llegir genèricament, és cert. Era més pensant una situació concreta. Les persones som diferents -totes- però amb algunes hi ha lligams ni que semblin incomprensibles.

Espero que hagis passat bona revetlla i bon dilluns.

A hores d'ara encara no tinc resposta, paseante. I una resposta rebuda a una altra bústia -no dirigida a mi- era d'una fredor...

Demà sabré com va anar l'actuació i jo diria que no em va fer falta el condicionador per resultar, si més no, interessant. El capde feia molts mesos que l'esperava, sense saber que seria aquest o si seria alguna vegada.