dijous, 27 de juny de 2013

Mirar dos miralls per veure una imatge






El niño que miraba el mar. Luis Eduardo Aute





Aquest matí un home fet m'ha deixat anar una pregunta de compliment: com va amb els nois?

Ell assegut darrera la taula, firmant papers oficials, documents originals que donen validesa legal a accions administratives que altres han valorat. Jo, a peu dret amb la pressa de tornar per fer la feina que no havia fet encara i que algú altre valorarà.

Li he resumit molt. Per difícil que sigui o que sembli, som responsables dels nostres actes libidinosos o d'amor. I en som sempre, m'ha dit ell, perquè no deixem de ser pares fins que ens morim.






Encara que no ho sembli, no sóc de queixar-me. Si obro aquí o allà sentiments i contradiccions és perquè a moments  -a moments d'aquells en els quals em punxa un pensament- no tinc la disponibilitat d'algú d'escoltar-me o no tinc la capacitat de comunicar-me d'un a un. Potser també perquè a moments necessito escriure; verbalitzar d'alguna manera les contradiccions que batallen al meu cap. Pensar que potser llegint-les me n'adonaré de les mancances o dels errors.

Se'm fa difícil el dia a dia quan sé que les necessitats i les capacitats comunicatives dels meus fills tenen poc a veure si les miro individualment. I jo només sóc un. Després, observo que tot i que tots dos han crescut amb la mateixa estimació i amb les mateixes mancances per part meva, cada un té la seva personalitat i el seu caràcter. I es recolzen i es rebutgen. I em recolzen i em rebutgen. A estones.

Penso quantes vegades no m'he vist reflectit en els seus posats, en les actituds. Em miro també en l'infant que vaig ser. Com Aute penso quina part del que sóc ara ja pensava que trobaria. I provo de mirar-me als seus ulls. I en tot el que em queda per fer -quasi tot- per deixar bones sensacions en els records.

Els trobo a faltar.