diumenge, 26 de juny de 2011

com dir-ho?

Saber, sentir, viure allò que sembla que no es pot repetir. És dur no aferrar-s'hi. L'instint més egoista és el de no deixar anar el mugró. Sobretot si penses que és el mugró de la teva vida.

Però la persona que hi ha darrera és molt més que un mugró. O que dos. Molt més que una petxina i que un cul, molt més que una boca que ara parla i ara no.

M'hauria agradat casar-m'hi. I tenir-hi fills volguts. I aprendre la confiança. I no serà. O serà d'una altra manera.

Al matí he sortit a comprar piles. L'òptica era oberta. No hi havia ningú. He esperat uns moments fins que ha aparegut  una noia amb una bata blanca. La mateixa mirada, els mateixos rínxols d'abans, un nas i una boca semblants. Aquell mig somriure. Si fa no fa la mateixa alçada. I el cos semblant a quan la vaig conèixer. M'he quedat parat, sense saber què dir. He respirat i he demanat les piles, de les taronges. Després de pagar, he volgut dir-li alguna cosa més. He callat. Li he desitjat bon dia i he sortit.

M'obro pas en la meva realitat. La més immediata. Demà farem dia de quietud i després anirem a apuntar-nos al correfoc dels petits que serà aviat. Al vespre m'agradaria anar a un concert de txalaparta que fan força a prop. Sentir la vibració de la percusió i observar la feina metòdica de dues germanes que transmeten sensacions.

Més enllà, ja no ho sé.


2 comentaris:

Rachel ha dit...

més enllà, jo tampoc ho sé

culdolla ha dit...

poc a poquet, Rachel; tot anirà pel seu camí.

una abraçada, bonica.