dilluns, 20 de juny de 2011

un forat menys

El 2008 va ser l'any d'un gat. Tres anys que han passat ni massa de pressa ni massa lentament.  I anem pel quart. Tres anys i pico i en recordo tan poques coses... recordo les intensitats; recordo espurnes...

M'admiren les persones que semblen no recordar els mals tràngols. Que sempre -o quasi- saben mirar la part positiva. Que no es queixen. O es queixen fluixet i només d'elles. Que disculpen els malparits o els inconscients i encara en saben veure la part positiva. M'admiren i em fan por.

Fujo de qui per boca aboca immediatament sentenciant la més petita lleugeresa que li passa pel cap. Hi ha qui troba divertit aquest joc de dir-la més grossa encara i fer sorollosa la riallada de la ignorància.

Em quedo amb els de casa. Ara que comencem a parlar escoltant converses que volen dur a algun lloc. Qüestionant. Canviant la mandra pel que cal fer. I mandrejant quan toca.

Obro les ganes a no deixar-me morir encara. A ser pacient en deixar-me encuriosir per les mirades. A ser-ho per escoltar les paraules, les abraçades.

Em sorprèn i em sap greu no plorar. No patir.

Avanço a les palpentes, com si fos un cadell. Em deixo fer.

1 comentari:

Joana ha dit...

Tots i totes tenim un passat, un pes, una vida...
Jo també em quedo amb els de casa, també em queixo, ni que no tot el que voldria, això sí, ara,els escrits "calents", els aparco 24 hores.
Recordes els mals tràngols?, doncs de tant en tant hi aboques una espurna de coses bones, ajuda a pair.