dimecres, 8 de juny de 2011

por la boca muere el pez

Vaig dir-li: no tornaré a escriure res.

Vaig dir-me: perquè no calles d'una puta vegada?

Vaig no sentir ni escoltar la callada per resposta.




****************



Em va passar pel cap obrir un altre (un altre encara?) blog. També vaig pensar a aprofitar un desaprofitat flicker que quasi no he fet servir. Se'm va acudir tornar als inicis. I, encara, vaig pensar a fer un refregit aprofitant els poquets posts dels que no sento vergonya i fer-ne un compendi on seguir i seguir i seguir parlant sempre -el·laborant i actualitzant- els mateixos temes.

Puc viure sense la paraula?

Certament.


Puc viure sense l'amor?

També.


Em cal -vull?- seguir viu?

Tinc els meus dubtes. Penso que ara mateix seria una putada pels gatets fer-los aquesta juguesca.


Ahir, el gatet gran, va participar en el festival de fi de curs com la resta de companys. Dalt d'un escenari, va sortir sol a ballar. Ell, sol. Els que van actuar abans, en parella. Tots els altres en grup. Va ser bonic saber que té pebrots de vèncer la vergonya. Va ser desconcertant que ho portés d'amagat. Va ser dolorós ser espectador de la sol·litud. Fa la seva via. I no sé fer la meva.


Mentres, segueixo pensant si val més anar passant i no fer nosa. I parlar de qualsevol cosa.

6 comentaris:

Rachel ha dit...

Vols dir que pots viure sense paraula? No sé...em sembla que jo no puc, a mi m'ecanta compartir paraules... i a la vida ja estones de tot, però sempre nem fent, no?

culdolla ha dit...

No ho sé, Rachel... encara me'n surto compartint paraules; només de vegades.

Però no és tant fàcil... ja ho saps.

petonets i bon dijous

Joana ha dit...

No ho vull pas que visquis sense paraula, potser, llavors, si no trobo les teves lletres, m'emprenyo, i no en tinc ganes.
Fins i tot en la sol.litud, que compartim, hi trobem part d'aquestes lletres.
Jo no puc viure sense la paraula, si sense amor, fa bastant de temps que ho faig, i vull seguir, segur.
Tu també.

culdolla ha dit...

No ho sé si vull seguir, Joana. Assumeixo que ho he de fer.

Va ser sorprenent veure el gatet ballant una coreografia que es va inventar ell solet. Se li va fer llarga i a mi també. Li vaig descobrir un gest de nerviosisme que no li coneixia. Va aguantar l'actuació i els crits dels companys corejant el seu nom; no sé si encoratjant-lo o enfotent-se... ni ho vull saber.
Va ser encara més sorprenent el discurset del director. No me'n estaré de fer-li saber la meva opinió que poc té a veure amb la seva, quan va dir que tot havia estat flors i violes gràcies a la participació de tots. Jo, com sempre, fent amics...

Avui ha portat les notes. Tampoc hi estic d'acord. Massa exigent? Em sembla que he exigit massa poc. És a dir: gens. Ni a ells -els profes- ni a mi.

Joana ha dit...

Discrepo!
Amb permís...
A tu, crec que t'exigeixes massa. Ni que jo callo, tendeixo a fer el mateix.

culdolla ha dit...

potser per això ja em va bé oblidar paraules... a veure si també m'oblido de pensar.

petonet, guapa.