diumenge, 5 de juny de 2011

meta fora

Ho reescriure després... -qui no escriu i reescriu tantes vegades els seus mots i la seva vida?- però vinc amb les mans dolorides i amb una mula incipient a l'esquerra que potser tornarà butllofa i penso que, abans de sopar, no vull deixar passar l'instant per recordar-lo amb olor d'herba acabada de tallar.

M'hi he posat a quarts de cinc, amb mandra... sabent que havia de fer-ho i volent fer-ho però sense ganes. Just amb l'esbroçadora a punt, han caigut les primeres gotes. Ho he deixat. No em manca feina i la que quedarà per fer. Fa una horeta, el sol tornava a sortir i el vent s'ha encalmat. M'hi he tornat a posar. Ahir vaig fer la primera tongada. Avui, la segona. Ningú no va dir que seria fàcil. Ni hi havia manera de saber d'entrada com fer-ho.

Podia haver desistit a la primera, a la segona, a la tercera o al trecentèssima. Podria decidir que no vull jardí en lloc de selva. Podria trobar tres excuses i podria trobar tres justificacions, totes vàlides per quedar amb la consciència tranquil·la. Prefereixo provar de fer-ho bé i equivocar-me i tornar-ho a provar. I que em surti una mula a la mà.

Mai no seré jardiner. No m'he compromès amb ningú a ser-ho, ni tan sols amb mi mateix. Ni pagès, tot i que per les maneres podria ser-ho sense proposar-m'ho. Trobo -m'agrada moltíssim aquesta expressió que he manllevat- que he provat d'iniciar un joc amb una norma sola massa genèrica i que donava massa poques pistes d'on eren els altres paràmetres. Qui ha volgut jugar, tampoc ha marcat el seu territori. Quan ahir el gatet menut em va voler ajudar a reconvertir la selva, tots dos estàvem d'acord. Fins que no va notar trossos que li picaven a la cara i a les cames, no va preguntar per la distància i pel lloc. Després, em va demanar de fer servir l'eina. I ell i jo, vam verbalitzar com usar-la.

He escrit pàgines en paper. Entre les gotes i la feina. M'està bé no sentir angoixa. Em dol, no compartir el pensament. Potser... quan sigui el moment.

He obert la porta i em deixo sortir. Ara i aquí, el pati és a mig fer. L'aniré fent perquè hi visc.  Perquè hi vivim.

1 comentari:

Joana ha dit...

I perquè t'agrada quan està arreglat...
Llavors també ho fas per tu.
Un petó...