dimarts, 21 de juny de 2011

record i realitat


Il y avait un jardin. George Moustaki.


Va és hora, posem-s'hi tots!

Ja he fet dues i tres suades. He avançat la meva feina. Quan ens hi posem tots, ja tinc a punt les coses, els estris, per no haver de començar de zero. Hi ha qui pensa que no sóc de treballar. No a la feina. M'és igual.

Vaig viure un jardí que no es deia la terra. No tenia nom. Ni li calia. Va ser preciós. Va ser formidable. Tanco els ulls i em sembla reviure cada sensació. I em desperten els reguerols que baixen aigües avall. Avui el puc plorar sense tristesa. Regar-lo d'alguna manera en el record perquè hi quedi. Un jardí ple de plantes feréstecs i algunes de poètiques i estilitzades... de testos i d'olles; un jardí selvàtic des d'on es veia la lluna i no. On cada despertar era una sorpresa.

(sí, t'hem trucat perquè en P. ha près mal... en R., com que no us trobàvem l'ha dut al CAP, però no sabem a quin...)

Hem enllestit en hora i mitja. Només en teníem dues. Estripar papers. Saltar-me contínues. Tot al seu lloc.

(li han fet neteja però l'hauríeu de dur a cosir... abans no passin sis hores...)

Penso com enyoro el jardí, aquell que mai serà el mateix... esquivo dos cotxes que s'aturen sense que jo sàpiga massa perquè. Penso que no cal l'enyor encara que el record el retorni. Penso que només és al meu cap la sensació.

Es fa llarg el camí quan ja t'esperen. No he pogut avançar feina en això. Em diuen: "no el renyis que prou que s'ha espantat...". Penso si és cert que dono aquesta imatge o ha estat un parlar sense personalitzar. L'abraço... li faig dos petons que no s'eixuga. Anem a urgències.

No m'agrada la olor dels hospitals. Entro i no se sent cap olor de les que recordava. Sense olors, em puja la suor al cap. Em manca l'aire. Ens atenen; ens avaluen; ens envien a una altra sala... ens fan esperar. Apareixen reforços. No tinc encara el do de la ubiqüitat. El petonegen. S'eixuga els petons.

No és moment de jardins ni de selves. I em ve l'herba tallada.

Condueixo amb pilot automàtic. Barbes blanques, moustaki i krahe... fan equilibris. El despistat no ho és gens. Sap què, qui i quan hi és i no hi és. Em torna a les parets. Ens retrobem. Tres.

(encara que es vegi el tendó i faci una mica de fàstic cal netejar i desinfectar cada dia, a la dutxa millor que hi toqui aigua freda, hem de comprar venes i adhesius...)

M'he lliurat sense voler-ho de ser voluntari a dit i sense cobrar les hores. Amb motiu. He passejat un altre jardí amb el que no comptava. He ensumat pètals de rosa i habitacles sense olor. I ara, em sento cansat.