dimecres, 1 de juny de 2011

em desperto a dos quarts de cinc tinc la imatge al cap de les portades blavoses del vocabulari de les comarques gironines fonent-se amb la imatge d'un client del meu minisupermercat que vaig trobar a la caixa amb el carro carregat amb packs de sis marques d'aigües diferents i de volums diferents i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si feia tastets d'aigua a cegues i després me n'he adonat que el veig cada matí quan jo vaig amb cotxe i el va a peu i penso que deu treballar a telefònica i ja entenc que pugui fer el que per mi són rareses perquè jo mateix sóc raro de collons tot i que no treballo a telefònica i surto a respirar i no trobo aire per mi que tot se l'han quedat els gavians i me'n vaig a respirar aigua de dutxa però no engoleixo prou depresa i em regalima quasi tota i em quedo aturat sense veure el bassal i ja són dos quarts de vuit i veig que encara vaig en pilotes però que ja m'he eixugat menys les plantes dels peus i les de fora i entro a la feina i és com si en sortís i el company que no hi era em fa abraçada d'ós i no sé on posar-me que cada abraçada que no espero em destorota i les que espero no hi són i ara ja no sé si les vull i s'omplen els ulls de merda i m'esforço a fer la feina i a fer-ho bé i parlo

i veig els ulls al·lucinats per la sorpresa i només estic parlant en reunió de treball decoses de feina que són tant evidents per mi són tant evidents que no entenc la sorpresa i el cap que m'hauria de recolzar parla de no magnimitzar i és que se suposa que magnimitzo quan jo pensava que estava parlant de mínims i de fer tothom el que li toca però les paraules no serveixen i després t'entenc perfectament i recolzades però després perquè el gest és no toca perquè ja ho fem prou bé i a tu no et paguen per pensar i no portis malamaror on no n'hi ha i ja hi ha qui la portarà i es paren les piles dels rellotges a les dotze i s'engeguen a les dues i es treballa de puta mare fent uns mínims que són màxims que no porten tampoc enlloc i que ja vindrà el que vingui

i em tornes a preguntar si no parlo amb ningú de la meva merda i vols que te la expliqui i jo no vull parlar-ne too pa mi too pa mi i em dius que estàs autodestructiva i et dic si vols que ens autodestruïm plegats i em dius que sí però saps que no que només tens por de prendre decisions i no et dic que aquesta por t'acompanyarà tota la vida perquè potser la perdràs o potser no i em convides a la casa on viuràs que és la casa on vaig viure i et dic que no que potser un altre dia i em mires amb tendresa d'amiga sense ser amiga encara o potser ho ets i jo no ho sé perquè sé moltes coses que son veritat i moltes que són mentida i ja no sé si saber coses és millor que oblidar-les o pensar en fer un reset cada matí és millor que etiquetar-les perquè voldria saber expressar i veig que no sé escoltar i em distorsiono i dic que no és que no en sàpiga que és només que no puc però tornen els aminoàcids i els pèptids i els neurotransmisors i em diuen si saber-ne el nom em fa més competent o més discapacitat

i sé que els gestos m'enfonsen i m'enlairen i sé que les paraules són més buides que mai i callo vomitant gestos que no són vida perquè la vida és la bufetada i la panxa buida o plena i l'escorreguda i la flor de la xaliva i la consciència i la inconsciència i penso que serà més fàcil quan pugui no escriure o escriure amb altre consistència quan entengui una altra llengua que no serveixi per cap currículum i els adverbis perdin sentit i el sentit torni a la vida    

2 comentaris:

Vida ha dit...

Paraules sense pauses ni punts...

Joana ha dit...

Mare meva, estic molt espessa...
Però saps molt bé que jo sempre en tinc d'abraçades, les paraules, si o no, de vegades no calen.
Petons, sense paraules.